Història

Tot i que no tenim constància de l’existència d’una carta de poblament per a Llardecans, pel context històric i polític hem de suposar, tal com apunten diferents estudiosos, que va ser un repoblament tardà (cap a finals del segle XIII) atorgat al llinatge dels Santcliment, senyors d’Alcarràs. Totes les recerques apunten que els beneficis d’aquestes poblacions anaven vinculats al fet de ser llocs de pas obligats en rutes comercials de gran importància. Llardecans queda a un dia de Lleida camí de Tortosa i, per tant, esdevé nucli d’interès comercial, especialment per a famílies comerciants i inversores com els Santcliment . La població vivia als peus del castell, que encara era operatiu en la guerra contra Joan II (1462-1472) i que va ser un baluard important de defensa, alhora que garantia la comunicació de Lleida amb Flix i Barcelona.

Els drets de Llardecans passen als cunyats dels Sancliment, els Prunera, que els tindran fins al 1618, i els cediran als Castellvell, senyors també de Sarroca i Maials. Els Castellvell el 1751 els vendran a Procopi de Bassecourt, comte de Santa Clara i baró de Maials, que en tindrà la senyoria fins al 1855. És a Bassecourt a qui cal atribuir el gran canvi en l’economia productiva, ja que va impulsar la plantació d’olivera, cosa que va donar peu a l’aparició d’un gran nombre de molins d’oli i, de retruc, a l’inici de la decadència dels molins fariners, molt actius fins a mitjan segle XIX.

Els fons documentals de la població estan dispersos i, en bona mesura, desapareguts. Per tant, són les referències indirectes les que ens aporten la informació més valuosa, com ara els fogatges, els llibres de parròquia i els llibres dels viatgers de l’època, en què destaca el pas per aquestes terres d’Enrique Cook acompanyant Felip II de Castella el 1585, quan va sorgir la versió que “Lardacans debe su nombre al ladrar de perros”, i que va deixar en l’imaginari col·lectiu una teoria sobre l’origen de nom, que altres estudiosos atribueixen a els ilercavons, tot i que ambdues teories són difícils de demostrar.

L’economia, tradicionalment de conreus de secà, ha experimentat canvis transcendentals des dels primers assentaments, i la població ha sabut adaptar-se als canvis imposats per les circumstàncies. Sabem que els primers pobladors cristians es dedicaven al conreu i la recollida del safrà i la matafaluga, coneguda també com a anís. I la primera indústria de què tenim constància és el conreu i el teixit del cànem. Després, el conreu massiu dels cereals donarà pas a la vinya, que s’abandonarà davant de la gran plaga de fil·loxera i s’impulsarà el conreu d’olivera arbequina en extensiu. Amb l’arribada dels plans d’irrigacions massives amb els canals del Segrià Sud i el Segarra Garrigues s’han modificat el paisatge, els costums i l’economia productiva dels seus habitants.

A partir de la segona meitat del segle XIX, la població augmentarà de manera considerable gràcies als bons rendiments econòmics del conreu d’olivera i a les millores higièniques i de salubritat. Així, pels volts del 1900, Llardecans arriba als 1.350 habitants

És, doncs, a partir de finals del segle XVIII que es donen els grans canvis urbanístics de gran part del nucli urbà: es construeix l’església parroquial de l’Assumpció després d’enderrocar la primera església romànica; s’amplia i millora la capella de Loreto; s’habilita la presó municipal; es construeix, primer, un molí fariner, i més endavant, nombrosos molins d’oli, així com el cementiri i el pou nou, que garanteix aigua potable subterrània. Més endavant, els drets sobre l’aigua portaran a un llarg contenciós amb la vila de Maials, que acabarà guanyant Llardecans, i amb l’arribada de l’aigua potable es cobrirà la plaça dels Arbres, que, de bassa insalubre, passarà a ser el centre de la vida social del poble i un exemple de treball de carreus de pedra més que lloable.

La Guerra Civil de 1936-1939 va marcar la població, igual que la resta de pobles de Catalunya, en ésser cruenta per a ambdós bàndols i perquè la nostra posició geogràfica, a tocar del front de l’Ebre, va suposar un llarg període d’afectació. Tot i això, és evident que, d’aquest període històric i del que vivim, queda molt per estudiar i per aprendre.